Era la matinada d’un dia calorós d’agost quan vaig rebre l’esperat missatge des de feia dies. La Lídia i la seva família marxaven a l’hospital, per fi la Carlota naixeria i jo podria fer les fotos de part.
De camí a l’hospital tot era emoció continguda, nervis, il·lusió. Un cop allà em vaig trobar a la Lídia, patint en silenci, i en tot el temps que vaig ser-hi allà em va demostrar una gran enteresa, serenitat i fortalesa. Admiració és el que vaig sentir, tant debò jo en tingui la meitat de la seva serenitat. L`Àlex s’havia de dividir entre tranquil·litzar l’Ariadna, la germana gran, mentre arribaven als avis a recollir-la i mirar de reconfortar la Lídia, patint perquè tots veiem que l’arribada de la Carlota era imminent. I de cop i volta, enmig de l’habitació pràcticament a les fosques i en un silenci només esgarrat per la veu de la Lídia va arribar la Carlota, amb tota la naturalitat del món i fluint entre les mans de la seva mare. Tan senzill i a la vegada tant brutal.
I després d’això l’emoció de les primeres trobades amb la família i la felicitat plena.
Gràcies família per confiar en mi i compartir aquest moment tan íntim. Desitjo que aquestes fotos siguin un record per tota la vida per vosaltres i la vostra família i que us facin sentir sempre les emocions que vam viure aquella matinada.
Era la madrugada de un día caluroso de agosto cuando recibí el esperado mensaje des de hacía días. Lídia y su familia iban camino del hospital, por fin nacería Carlota.
De camino al hospital todo era emoción contenida, nervios, ilusión. Una vez allí me encontré con Lídia, sufriendo en silencio, y en todo el tiempo que estuve allí me demostró una gran entereza, serenidad y fortaleza. Admiración es lo que sentí, ojalá yo tenga la mitad de la serenidad que ella demostró. Àlex se tenía que dividir entre tranquilizar a Ariadna, la hermana mayor, mientras los abuelos venian a buscarla, y reconfortar a Lídia, nervioso porque todos intuíamos que la llegada de Carlota era inminente. Y de repente, en una habitación prácticamente en penumbra y en un silencio sólo entrecortado por la voz de Lídia llegó Carlota, con toda la naturalidad del mundo y fluyendo entre las manos de su madre. Tan sencillo y a la vez tan brutal.
Y después la emoción de los primeros encuentros con la familia y la felicidad plena.
Gracias familia por confiar en mi y compartir este momento tan íntimo. Deseo que estas fotos sean un recuerdo para toda la vida para vosotros y vuestra familia y que os hagan sentir siempre las emociones que vivimos aquella esa madrugada.
Sin palabras…. precioso!!!!
Mua. És tan estrany i tan potent veure sortir un cost d’un altre cos!
la foto del expulsivo: espectacular !!
Guau! Quina tipus de part fou? O va ser d’aquells improvitzats i ràpids?
Va ser un part natural i respectat, a hospital, i sí que va ser ràpid!
Es fantàstic l’ambient relaxat i acollidor que transmeten les fotos. Quien hospital fou, si no es indiscreció? Nosaltres n’estem buscant un així. Sóc l’Anna de dansa irlandesa, per cert. 🙂
Hola Anna! És l’Hospital General de Catalunya,estàs embarassada? Felicitats!
Sí!! Merci! L’espero pel març, una nena. Estem molt contents, com et pots imaginar. ^^
quanta emoció que hi ha en aquestes fotos!!
les he vist varies vegades i no deixen d’emocionar.me.
Quin regal! Felicitats